By Mr. Gambeta
Diumenge pel matí, cultivo el plaer de la lectura horitzontal de la premsa –quin mal hàbit aquest de la lectura diagonal d’entre setmana- mentre degusto un cafè nespresso amable, dolç. Sento que atrapo el temps per primera cop des de dilluns. La felicitat, sinó total, és plena.
Al poc, ballant de notícia en notícia, em topo amb el gol de Rooney; aquell que li va marcar ahir al Manchester City. Un gol bell, d’una força sublim, aquella força que només pot néixer en les entranyes, en les entranyes del futbol anglès. Pilota a la banda, moviment endarrere-endavant dels davanters per mantenir-se lluny de l’orsai, centre al cor de l’àrea i envestida. Gir de 180º, tisora i envestida. Envestida poderosa i directa; estètica, però ferma. Pilota a l’esquadra i Rooney de peu a l’instant, sense temps per contemplar l’esfèric violentar la xarxa, ja córrer cap al corn”AR” , allà on es celebren els gols anglesos, els de veritat, els que marquen els homes. Tot de cop, el cafè sembla tenir un tast fort, violent, un tant amarg, em noto la cafeïna despertar-me els nervis. Sorprès -al cap i a la fi sempre prenc descafeïnat els diumenges- m’aixeco violentat. La tranquil·litat d’un diumenge al matí s’esfuma. Nerviós, no puc parar de clicar replay, els speakers del meu ordinador no donen a l’abast i el crit anglès del narrador “it defies description” ressona a la cuina de casa. Passo 10 minuts visionant i tornant a visionar el gol. Després, torna el silenci, però no la calma. Estic exhaust i crec que necessitaré l’arribada del migdia per tranquil·litzar-me.
Mentre recullo els estris i comprovo que el cafè sí era descafeïnat, hi penso, en tot plegat. Amb l’eco del crit dels supporters anglesos encara tronant al meu cap penso en el gol de Rooney. En l’energia momentània que m’ha aportat, en la felicitat descontrolada que m’ha superat. Em sento estrany i em pregunto si els anglesos també si deuen sentir al veure un futbol diferent al seu. Em pregunto si mai podrien institucionalitzar un futbol com el del Barça -tranquil, reflexiu, meditat, de cadència infinita- com a futbol nacional, si mai si podrien sentir identificats. Si no trobarien a faltar el futbol jugat des de la víscera.
Concloc que els anglesos ens admiren i envegen el nostre futbol de forma sana, però no dubten de l’anglès. Promouen debats nacionals sobre el tema, perquè el fluix rendiment de la selecció els hi obliga, però la creença és ferma: el futbol neix a Anglaterra i a l’anglesa s’ha de jugar. De fet, l’enveja sana, aquella que els hi desperta el futbol del Barça, és sana perquè prové de la seguretat. De la seguretat que t’aporta una identitat, una forma de fer en la que et veus retratat, un gol de Rooney en que reafirmar totes les creences del teu futbol, de la teva cultura.
